Mumbai, la porta de la India

Avui escric des de Sant Feliu. He arribat aquest matí després passar les darreres hores pels aires. L'ultim dia del viatge el vam passar a Mumbai, on es troba la porta de la India i on hi havia la nostra porta de retorn. Sempre passa que quan acabes un viatge que t'agradat, t'arriba instantàniament un sentiment de desànim perquè saps que retornaras a la rutina ben aviat però curiosament.....un cop ho has acceptat, les darreres hores a qualsevol destí es fan massa llargues amb unes ganes imperioses de tornar. A la darrera jornada a Mumbai em va tornar a passar.

Sort que entre els uns i els altres, anàvem fent el nostre particular compte enrera i un dels objectius que ens haviem planejat ens va anar com anell al dit: una sessió de cinema indi. De fet buscàvem una pel·licula a l'estil "Bollywood" amb historieta entre cançó i canço però no va ser ben bé així. L'argument girava al voltant d'una figura del hoquei indi que obliguen a retirar-se per causes que no vaig comprendre, però que decideix crear el primer equip femení per anar a competir al mundial que tindrà lloc a Austràlia. Com que els diàlegs eren en indi i no havia cap mena de subtítol, vam entendre el que vam voler però al final , el que traspuava era un missatge patriòtic, d'una societat que es vol modernitzar traient la dona del seu paper secundari de tota la vida i que intenta contagiar esperit de superació, equip i sobretot, que la India es un gran país. Això, almenys, és el que missatge que em va arribar. El cinema s'anava amanint amb crits per part del públic cada cop que es marcava un gol, aplaudiments als moments de clímax i un pausa a mitja sessió que em va recordar una sessió del Coliseum santfeliuenc.

En fi, que vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s'ha acabat. He de confessar que m'ho he passat molt bé escrivint al blog (gràcies, Bet, per la teva empenta). He intentat transmetre d'alguna manera la meva vivència sota un prisma concret, que és el meu, i està clar que si parleu amb la resta de companys de viatge, cadascú portarà el seu record. El meu consell és que hi aneu vosaltres mateixos, sobre el terreny. I si algú està interessat, he traçat el meu record fotogràfic amb 663 instantànies digitals!

Salut i força!

Una nit al desert

Hem passat la nit al desert, al ras, sota les estrelles. Es una experiencia interessant. M'esperava escoltar mes el silenci, la veritat. El desert de Thar es troba en una reserva natural al costat de la ciutat de Jaisalmer. Els primers 50 quilometres es fan amb un jeep atrotinat i despres, et planten en un poblet de quatre barraques i sis camells. La travessa fins a les dunes amb el camells em resulta gratificant. Aquestes besties son realment curioses, una barreja entre una jirafa i un cavall pero amb el pas elegant d'una model. Sembla que portin tacons, resulta fins i tot comic. Un cop hi puges i l'animal s'incorpora, et situes en un entresol amb vistes a l'horitzo. Les regnes les portava un nen que ha pujat amb mi. Jo vestit per la ocasio amb camisa blanca, barret i pantalo camel i ell al darrera cantant frere jacques, frere jacques.., em traslladava al conte del petit princep, que per cert, mai he acabat d'entendre.

Les hores han passat lentes. El sopar a base de verdures amb una fina salsa de sorra m'ha deixat indiferent. M'he estirat de seguida perque el telo estava aixecat. Estrelles i mes estrelles, la terra rodona (es cert!) i els sorolls dels escarbats volant. No he acabat de tancar els ulls del tot pero a dos quarts de sis m'he llevat. La vivencia s'ha acabat. Ha valgut la pena. Si he de ser mes sincer encara, m'esperava mes. M'he enrecordat d'una entrevista de fa uns quants anys a Pere Duran Farell on explicava que els seus viatges sempre eren al desert, que era la millor sensacio que es podia tenir. Jo ho havia interioritzat tant que l'expectativa era massa alta. No es pot fer aixo.

No he parlat de Jaisalmer pero caldria fer-ho perque es un capitol a part. Es tracta d'una fortalesa de color sorrenc amb carrerons molt estrets, un altre conte de fades pero que en aquest cas esta en perill perque els murs estan molt deteriorats i amb els anys no saben si podran seguir deixant dormir a l'interior. Al Rajastan, cada ciutat te alguna cosa que captiva. No se si les fotografies ho podran recollir. La frontera amb Pakistan esta relativament propera i per aixo es nota molta presencia militar. Per la carretera ens hem creuat amb convois que traslladaven tancs i es nota mes seguretat. El conflicte per Cachemira continua despres de molts anys entre els dos paisos. A mes, ara el dialeg te una to mes aviat nuclear.

El dilluns l'hem passat viatjant fins a Udhaipur, la ciutat mes romantica del Rajastan segons la Lonely Planet (li diem la Loly Planets, ens resulta mes familiar). Del desert mes desert hem passat al verd mes verd. Per primer cop he vist ploure tot un dia seguit a la India. Aquesta ciutat te l'atractiu del llac que hi ha al mig i que des del passeig en barca m'ha recordat al lago di Como. Es una ciutat altre vegada amb Maharaja amb palau pero aquest cop, he vist mes el seu business perque la majoria d'hotels i restaurants son de la seva propietat, a l'estil dels Grimaldi. Amb un cel mes blau hagues lluit mes tot el conjunt de palaus pero tambe te el seu encant amb la olor a pluja i els carrers lluents. Aquesta humitat constant m'ha permes quedar-me a l'hotel a veure una pel.licula de James Bond que feien a les set de la tarda. Resulta que a Udhaipur s'hi va rodar Octopussy i quina millor excusa per promocionar-ho que passant el film cada tarda. L'helicopter que porta a Roger Moore sobrevola el Taj Mahal (que esta a la ciutat d'Agra) i sembla aterrar als voltants, sobre un llac que resulta ser el llac d'Udhaipur, a 637 km!! Com que el paio de l'hotel m'ha vist tant interessat amb el tema Bond, m'ha parlat que m'ensenyaria la room 007. Amb la camera preparada he esperat al moment culminant que ha sigut realment decebedor. Els hi falta una mica de visio del marketing. Ni una trista foto, ni una trista referencia, nomes el numero de l'habitacio que porta el doble zero davant del 7. L'habitacio numero 7.

D'aqui un parell d'hores agafarem un avio d'Air India destinacio Mumbai. Alla ens quedara passar la nit per l'endema dijous quan agafarem el vol de tornada cap a Barcelona. Com que Mumbai es la capital de Bollywood, volem anar a un cine per veure alguna estrena. Espero que el resultat no sigui una mena de Pajares-Esteso amb musica de Marisol!

Majaraja Palace

Despres d'acomiadar-nos de Pushkar, on per cert, vam llogar unes motos per sentir-nos part del paisatge automobilistic de la India, la ruta continuava cap a la ciutat dels Majarajas: Jodhpur. Els Majarajas, o rei de reis, son unes figures ben be del passat, una especie de senyors feudals que s'han anat perpetuant de generacio en generacio i que encara avui existeixen, pero que han perdut tota l'essencia del que van ser menys el fet de viure be. Les seves funcions actuals son teoricament "filantropiques" i, part del patrimoni cultural de la ciutat de Jodhpar, es mante i restaura gracies a les fundacions que presideix. A Jodhpur vam visitar el Palau on viu l'actual Majaraja, nascut l'any 1975. Al seu palau hi un petit museu que no estava obert quan vam anar, un hotel de luxe i les estances de la familia. Hom pot arribar a la conclusio que l'hotel i el museu mantenen la resta de l'edifici. Com a curiositat "rosa", en aquest Palau hi van celebrar fa poc la festa de casament entre la Liz Hurley i un empresari indi, ens ho van dir i crec que ho havia fullejat a la Hola.

Pero Jodhpur tambe la coneixen com la ciutat blava perque la majoria de cases estan pintades d'un color blau cel que des del nostre petit hotel semblen un pessebre. La majoria d'allotjaments tenen un restaurant al terrat. De fet, es fa molta vida als terrats, sobretot al vespre, quan bufa el vent i les hores passen fresques i tranquiles. Encara no havia parlat dels preus pero la India es un pais molt be de preu. Tenint en compte que per 1 euro ens donen 52 rupies, us puc dir que la majoria de plats i postres que hem anat menjant estan entre les 50-150 rupies, les ampolles d'aigua a 10 rupies o les coca-coles (sobretot trobes Pepsi) a 30 rupies. Per tant, per 3 euros dines o sopes i a sobre, si tens mes gana, pots cruspir-te un Mango Lassie o un Banana Lassie que son una mena de iogurts-batuts per 40 rupies amb el que no suposa cap problema convidar a una ronda a tot el grup!

Durant el viatge he detectat tres aficions molt comuns dels indis. En primer lloc el cricket, que es com el futbol per nosaltres, amb un seguiment aquests dies molt intens per la televisio donat que es juguen a Londres una serie de partits entre Anglaterra i la India amb una rivalitat al maxim. La segona aficio son els escacs i de fet no m'estranya. Es molt habitual veure els indis asseguts per tot arreu en conversa o amb un taulell i com que son de taranna tant tranquil, aquest entreteniment els hi va ni que pintat. La tercera aficio es fer volar estels. Durant la passejada que vam fer per uns jardins de la ciutat, vam poder probar els estels que omplien el cel gracies a l'oferiment que ens van fer. Us he de dir que continuament som saludats i convidats a qualsevol cosa. M'imagino que la nostra pell blanca i en el fons, el nostre rerefons occidental, ens transforma en persones atractives per descobrir. Encaixades de mans, fotografies amb els seus fills o fins i tot, un simple "hello", es una constant sense voler.

Practicament hem recorregut tres quartes parts del viatge, ens quedara l'aventura pel desert de Jaisalmer, la ciutat d'Udhaipur i poca cosa mes. La convivencia amb el grup va funcionant mes o menys be. Tenint en compte que la majoria no ens coneixiem i que som sis adults amb sis visions diferents en un pais que sempre te una setena visio, "l'estira i arronsa de l'amor" que proclamava en Capri*, s'aplica constantment.

Ah, una cosa, a la India hi voldre tornar!

*L'amor, per tal que funcioni, ha de ser un estira i un arronsa: un estira..... i l'altre nomes ha d'arronsar! -Joan Capri-

Rajastan: una altre India

Despres d'abandonar Delhi, ens hem endinsat en la segona part del viatge fent ruta cap al Rajastan. La primera parada va ser a la seva capital, Jaipur, molt bulliciosa pero al mateix temps amb un encant diferent. Els edificis, els monuments i en general, totes les estructures et recorden les mil i una nits de la Sherezade. El color rogenc de les parets predomina en aquesta ciutat plena de botiguetes que ens pretenen vendre en tot moment. En general, ens resulta dificil comprar perque qualsevol interes mostrat suposa quedar envoltat de dotze indis mes atents a la transaccio o si ens volen acompanyar en una rerebotiga, ens dona la sensacio que ens estan aixecant la camisa. De moment, ningu s'ha estrenat.

El que si que resulten molt mes atractius en aquest entorn son els saris de les indies pel seu viu color contrastant amb el paisatge. Encara no he pogut parlar amb cap india, em corresponen als meus somriures i salutacions constants pero no anem mes enlla. En canvi amb els nens i els homes no hi ha problema. La societat India es molt masclista, aixo ho vam poder palpar a casa del Surinder pero tambe es nota amb la relacio home-dona que es pot apreciar.

Des de Jaipur hem continuat la ruta amb el 4x4 cap a Pushkar. El paisatge esta verdejant per moments i noto que ens traslladem al mon rural. Camells, elefants, vaques i bous a tot moment es el que veig des del meu seient. El clima ha canviat, bufa mes el vent, la humitat ja no es tant evident i una fresqueta que podria associar a "la marinada", em recorda una mica Sant Feliu. A mes del paisatge, tambe noto una India mes turistica de la que hem passat fins ara. Carrerons mes arreglats, menys gent al carrer dormint i un estol de restaurants arregladets que et serveixen pizza i spaguettis acompanyats d'esbarginia. Es una altre India.

Saber esperar

El retras del tren va ser mes del mai imaginat. La sortida prevista per les cinc de la tarda es va concretar a les tres de la matinada! A les 10 hores d'espera, vam afegir les 14 de viatge xino- xano fins arribar a Agra vora les 9 del vespre. Aquella nit, la veritat, va ser facil trobar la son tot i l'extrema humitat continua que es viu sense descans.

L'endema vam viure un dels moments esperats del viatge: el Taj Mahal. Suposo que la il.lusio que ens contagiava a tots es podra veure traslladada a les moltes fotos que vam fer. Tambe vaig poder complir la promesa amb la gent del 777 (Toni, Carme i Marta), no sense dificultats pero si amb moltes situacions comiques. Costa ben poc relacionarse tant amb la gent de la India com amb la resta d'estrangers que passegem pel pais. Qualsevol excusa, qualsevol mirada ja arrenca una conversa que et permet parlar. Descobreixes que molta gent viatja sola i que si no fos perque vas amb un grup, et reenganxaries amb una altre persona iniciant un nou trajecte. Aixo em resulta molt atractiu.

Ara soc a Delhi des divendres. Gracies a un company de la feina, hem estat acollits en una familia india durant tots aquests dies. No preteniem quedar-nos tots sis a casa seva ni molt menys pero ens van venir a recollir a les portes del tren i ja no ens van deixar. En Surinder es un indi que va viure a Barcelona durant vuit anys i que va tornar al seu pais l'any 1978. Aixo l'ha transformat en un avantguardista d'aquesta societat tant complexa, amb la mirada posada al moderno occident pero convivint amb les tradicions i les costums d'aqui. Aquest cap de setmana llarg a casa seva hem fet vida familiar india, acompanyats per la seva filla Natasha que ens ha guiat per tota la ciutat. Hem pogut preguntar tot el que hem volgut no sense pagar el peatge del menjar picant des de l'esmorzar fins a les postres del vespre!

A la India s'aprenen moltes coses, es evident, pero una d'elles es saber esperar. La primera setmana, mentrestant, ha passat volant.

Namaste! *

Despres de tres dies molt intensos, per fi he aconseguit trobar un cyber cafe per poder escriure les primeres ratlles des de la India. De fet, el temps per escriure l'he trobat gracies al retras de cinc hores que porta el tren que ens ha de portar fins a Agra per poder veure el famos Taj Majal i que ens ha obligat a omplir-nos l'estona a l'estacio de Benares. Us imagineu pensar en agafar un tren a les 17.30 i que us diguin que el retras el fara sortir a les 22.30? Suposo que tenint en compte com estan les coses amb la Renfe ja trobo punts en comu amb la India.

Les primeres impressions viscudes em fan dir que la India es un pais fascinant. Viu inmers en un caos permanent pero existeix un equilibri invisible que permet que no s'acabi d'ensorrar del tot. El viatge es converteix en una aventura permanent tal com sona i per tant, el fa molt mes atractiu fins al punt que comences a pensar en Phileas Fogg a la Volta al Mon en 80 dies pero traduit als 20 dies del nostre grup. I a mes, resulta molt util aplicar el principi darwinia que nomes sobreviuen aquells que millor s'adapten i no els mes intel.ligents!

La meva arribada a Mumbai va ser nocturna i sota la pluja i per tant, va ser una rebuda freda, pero el primer trajecte en un taxi antic provinent del Rallye Barcelona-Sitges fins a l'hotel passades les dues de la matinada, va ser un divertiment viscut en primera persona. Els indis condueixen sense respectar senyals ni carrils pero a tota vela i per tant, aquella cursa d'obstacles va fer les delicies de tot el grup. No vaig poder dormir massa pero es que la primera nit als hotels, el llit i jo sempre triguem temps en agafar-nos confianca.

L'endema al mati ens va llevar un brogit de veus que a traves de les cortines de l'habitacio ens va confirmar que en aquell carrer hi havia gairebe un miler de persones al dolce far niente, sense poder descobrir exactament que feien pero en continua conversa, amunt i avall amb els ulls posats a tot arreu. La primera passejada a plena llum de dia va ser molt interessant. Les olors, les mirades, els sorolls, les textures...tots els sentits en marxa. Jo, que soc un curios observador amb anima de periodista, no podia assimilar tantes coses a la vegada pero em deixava emportar com un estel. La jornada a Mumbai va ser curta perque el nostre desti era la ciutat santa de Benares. A l'aeroport domestic vam poder comprar bitllet a mitja hora pel vol, facturar i esperar juntament amb una parella d'italians de Milano a que sortis el nostre avio. L'aparell patia un retras perque estaven canviant la roda del tren davanter que havia punxat. Catorze indis mirant d'arreglar el tema mentre ens deien que aixo a vegades passa....carai, quina tranquil.litat!

* Namaste vol dir hola en hindu.

*Disculpeu que aquest teclat no permet posar accents!

Compte enrere

Tant sols unes hores. Jo diria que uns instants. Hauria d'anar a dormir per demà emprendre viatge en les condicions òptimes però la veritat és que encara he d'escriure un article dels rellotges per la propera revista , afaitar-me i pensar en allò inpensable: m'estic deixant quelcom? Avui a La Vanguardia publicàven una foto de Mumbai amb l'aigua fins als tormells. Els monsons o monzons estan assotant el país de mala manera, la època de pluges humiteja encara més els fràgils fonaments d'aquest país deixant al seu pas més caos del normalment existent. No sé si la nova presidenta de la India escollida aquest mes de juliol, Pratibha Pati, de 72 anys, hi podrà fer alguna cosa. He llegit que el seu càrrec és més cerimonial que no executiu perquè ja tenen el primer ministre que fa la feina i a més el seu nomenament ha estat envoltat de la polèmica per algun cas de corrupció. En tot cas, s'espera d'ella que vagi més enllà del sari elegant per la ocasió.



La propera vegada que escrigui ja haurà de ser en terres indies i espero no defraudar aquells qui em seguireu. Si es pot, penjaré alguna imatge, per fer-ho més amè. Per si de cas, amb tanta pluja, hi he posat un banyador per la ocasió.